Sòcrates és, possiblement, el futbolista més bo de la història. No bo en el sentit purament futbolístic, i tot i que era molt bo, elegant, tècnic, màgic... Sòcrates Brasileiro Sampaio de Souza Vieira de Oliveira va guanyar amb les seves actituds i el seu carisma l'afecte del seu poble, de Brasil i del món. Lluità contra les injustícies, abraçà la ciència, l'art i la filosofia. Un futbolista compromès amb allò que va passar més enllà del camp i que també va deixar mostres de la seva humanitat feble. Sòcrates va ser un altaveu i un exemple, i també un futbolista sensacional. Tot i que a ell no li importava ser el futbolista més bo de la història.
ELS INICIS
Sòcrates va néixer a Belém de Parà. El seu pare era un funcionari públic amant de la literatura i apassionat per la filosofia grega, que va posar als seus fills noms de filòsofs grecs: Sòfocles, Sòstenes, Sòcrates... Al seu germà petit, Raí (una llegenda del Sao Paulo), tenien previst posar-li el nom de Jenofont, però la seva mare es va negar a tenir un altre "pensador" a la família.
A casa, s'estudiava, es parlava i es discutia de política, filosofia i també de futbol, ja que el baló no havia de desplaçar els llibres de les prestatgeries. Sòcrates destacava jugant al futbol al Botafogo de Ribeirao Preto, alhora que devorava llibres i s'interessava per la medicina. Es doctoraria a la Universitat de Sao Paulo, mentre que els caps de setmana destacava pel seu talent dins del camp de joc.
El 1974 va ascendir al primer equip del Botafogo de Ribeirao Preto i el 1976 es va convertir en el màxim golejador del campionat paulista. S'havia consolidat en el futbol brasiler i el 1978 va signar amb un dels clubs més grans de Brasil: el Corinthians.
ELS SEUS MILLORS ANYS
A la seva arribada al Corinthians, Sòcrates es va deixar la barba, i la seva imatge va agradar a una afició que també admirava el seu futbol i s'aficionava a la seva manera de pensar. Les seves jugades de fantasia, la seva zancada, la seva elegància, el recurs del taló i els seus gols des de qualsevol part del camp el van portar a liderar l'equip corintià. 172 gols en 298 partits, uns números impressionants amb el Timao malgrat no ser un davanter.
El 1979, Sòcrates va ser internacional, i el Corinthians es va proclamar campió paulista després de 21 anys de sequera. L'afició corintiana el va idolatrar i l'aclamava a les seves celebracions sempre amb el puny enlaire. Perquè Sòcrates aniria més enllà del purament futbolístic. Va aprofitar la seva popularitat al Corinthians per llançar un missatge al poble brasiler. Juntament amb altres companys conscients políticament i socialment, va crear un model d'autogestió que faria tremolar els fonaments de la dictadura militar que assetjava Brasil.
El 1981, Waldemar Pires va accedir a la presidència del Corinthians i va contractar com a director general a Adilson Monteiro Alves, un exmilitant universitari i sociòleg que, amb el suport dels futbolistes Walter Casagrande, Zenon de Sousa, Wladimir Rodrigues i especialment Sòcrates, va establir les bases de la anomenada Democràcia Corinthiana. Es tractava d'un model d'autogestió del club on jugadors, directiva, entrenadors i fins i tot l'equip de material adoptaven un model assembleari on tots tenien un vot. Qualsevol cosa es decidia mitjançant assemblea: horaris d'entrenaments, partides pressupostàries, altes, baixes... A més, aquest mètode democràtic desafiava el règim militar que governava Brasil sense oposició.
"Quan entràvem al camp, jugàvem molt més que en un simple partit. Lluitàvem per la llibertat al nostre país", va dir Sòcrates, que va liderar un club exitós (van guanyar els campionats del 82 i 83) i el moviment per la lliberació d'un poble oprimint. Els jugadors del Corinthians saltaven a la gespa demanant Democràcia i participaven en les cada vegada més manifestacions opositores al règim dictatorial. El 1984, Sòcrates va declarar que abandonaria Brasil si el parlament no aprovava la celebració d'eleccions directes, i així ho va fer. Davant la manca de canvis, va complir la seva amenaça i va anar a jugar a Itàlia. Va ser el final del moviment. "El futbol es permet guanyar fins i tot al pitjor".
EL MUNDIAL D'ESPANYA 82
No van ser campions, però se'ls recorda com si ho haguessin estat. Dirigits per Tele Santana, la selecció de Brasil del Mundial de 1982 va passar a la història del futbol per realitzar un futbol de somni. Un equip d'autor amb Zico i Sòcrates com a estrelles. Els dos líders de la selecció connectaven a la perfecció tant dins com fora del camp i van captivar amb les seves jugades combinades al món.
Brasil va vèncer la Unió Soviètica en el primer partit de la fase de grups amb un gol sensacional de Sòcrates, i després va practicar un futbol excel·lent contra Escòcia i Nova Zelanda. En la segona fase, van passar per sobre de l'Argentina de Maradona amb un 3-1, i en el partit final del grup van perdre la batalla de Sarrià contra Itàlia (futura campiona) en un dels partits més gravats de la història del futbol.
Sòcrates va ser el capità de Brasil, va disputar els cinc partits de la seva selecció i va marcar dos gols.
Ho repetim, probablement el Brasil del 82, amb jugadors com Zico, Sòcrates, Cerezo o Falcao, va ser l'equip més bo que no va aconseguir guanyar un Mundial.
EL MUNDIAL DE MÈXIC 86
Tot i realitzar un primer partit sense gaire brillantor contra Espanya (el del famós gol no concedit a Michel), Brasil va aconseguir guanyar els tres partits del seu grup i vèncer Polònia als vuitens de final per 4-0. La verd-i-groga continuava sota la direcció de Tele Santana, que no renunciava a l'estil de futbol que tant popularitat li havia donat en el Mundial d'Espanya 82.
No obstant això, als quarts de final els va tocar enfrontar-se a la França de Platini, i en un altre partit per a la història dels Mundials, van ser finalment derrotats en una tanda de penals tràgica després d'un partit apassionant. Sòcrates va fallar el primer penal de la tanda. Zico també havia fallat un penal durant el partit. Aquesta eliminació va suposar la fi d'un cicle a la selecció de Brasil. Sòcrates havia jugat a gran nivell en dos Mundials (a Mèxic també va marcar dos gols), però no va poder proclamar-se campió del món, fet que el seu germà Raí aconseguiria el 1994.
En aquell Mundial, l'ídol brasiler també es va destacar per enviar missatges de pau i suport al poble mexicà després d'un greu terratrèmol. Aquests missatges els improvisava amb una mitja que es posava al cap.
AVENTURA ITALIANA
El 19 de maig de 1984, Sòcrates es va aventurar a fitxar per la Fiorentina. Durant la dècada dels anys 80, Itàlia s'havia convertit en el destí de les principals figures del moment: Platini, Maradona, Rummenigge... i cap allà van anar Zico i Sòcrates. "El Pelé blanc" va triar l'Udinese, mentre que "el Tacco di Dio" es va enfundar la meravellosa samarreta viola de la Fiorentina.
A Florència, les expectatives amb Sòcrates eren molt altes; l'equip havia quedat tercer a la temporada 83/84 i amb Sòcrates, Gentile i Passarella es podia somiar amb el Scudetto.
No obstant això, l'astre brasiler va arribar a Itàlia amb 30 anys i amb poques ganes d'entrenar-se d'acord amb les exigències del futbol tant professionalitzat d'Europa. Li van donar una casa de luxe, cotxe, escola per als seus quatre fills i un curs de pediatria. Però, Sòcrates preferia sortir a prendre cerveses i passar les nits de tertúlia fins a altes hores de la matinada en lloc de posar-se en forma als entrenaments. En la seva arribada a Itàlia, ja va advertir que venia per llegir els autors italians en la seva llengua original.
L'equip va acabar novè en la seva única temporada a la Fiorentina. No va rendir com se n'esperava, tot i que va marcar 8 gols en 33 partits.
RETORN A BRASIL
Després de l'fracàs de la seva etapa a la Fiorentina, Sòcrates va tornar a Brasil per unir-se al Flamengo de Zico. Amb la samarreta del Mengao, va jugar només onze partits i va marcar tres gols. No obstant això, va guanyar el campionat carioca i va ser convocat pel Mundial de Mèxic 86, on la Canarinha intentaria guanyar la preuada copa banyada en or i esmeralda amb la base de l'equip del 82.
Durant la seva estada al Flamengo, va coincidir amb Zico, però també amb futures promeses com Bebeto o Aldair. Les lesions el van apartar massa vegades del terreny de joc i el 1988 va fitxar pel Santos per complir el seu somni d'infància, jugar a l'equip que admirava de petit.
Va disputar a penes partits al Santos i va tancar la seva carrera jugant a l'equip que el va portar a la fama, el Botafogo de Ribeirao, on va penjar les botes el 1989.
Després de la seva retirada, va militar en el Partit dels Treballadors i va mostrar interès en l'art, la música i, com no, la filosofia. També va ser columnista en un diari i fins i tot va intentar fer-ho com a entrenador.
No obstant això, lamentablement, Sòcrates també va trobar refugi en la beguda. Una vegada va penjar les botes, els seus problemes amb l'alcohol van anar creixent. També abusava del tabac. El 2011 se li va diagnosticar una cirrosi hepàtica i el 4 de desembre d'aquell any va morir. Ho va fer tal com havia demanat en una entrevista el 1983: "Vull morir un diumenge i amb el Corinthians campió", i així va ser, es va complir. Aquell dia de la seva mort va ser diumenge i el Corinthians va sortir campió. Sòcrates va inspirar el personatge de Roberto Sedinho a la sèrie "Supercampeones" (Oliver y Benji).
